Maria Mercè Roca: "Mai tornaré a mirar la ciutat de la mateixa manera"

L'Isaac és un gironí de 38 anys que va perdre la visió en fa tres, per culpa d'un accident de cotxe. Des de llavors, ens explica, ha hagut d'aprendre a viure amb aquesta nova realitat. Va conèixer a la Maria Mercè Roca i a en Pere Albertí, dos dels regidors d'ERC-MES a l'Ajuntament, a partir d'una gestió que aquests van realitzar per a l'escola d'adults de la ciutat, on l'Isaac s'estava preparant per accedir a la universitat. De fet, aquest curs vol començar a estudiar la carrera de ciències polítiques a la UdG. Entre altres motivacions, es vol preparar per conèixer i defensar els seus drets.

A aquesta primera trobada en van seguir d'altres, centrades sobretot a parlar de la problemàtica de l'accessibilitat a Girona i com és de difícil moure's per la ciutat per a una persona invident. I a partir d'aquí, el repte. Ens va convidar un dia a acompanyar-lo a fer una ruta que per a ell és diària: anar a buscar el pa. El que una persona sense discapacitat faria en poc més de 5 minuts, ell necessita quasi mitja hora. I la ruta, és clar, l'havíem de fer tal com l'experimenta ell: sense veure-hi.

A les 9 del matí, la Maria Mercè i en Pere ja estaven davant de casa de seva. Ens ha convidat a passar, ens ha servit un cafè -amb la traça de la quotidianitat- i allà ha començat tot. Equipada amb un antifaç negre, la Maria Mercè ha creuat el portal del pis experimentant el mateix que sent una persona cega. Al principi, molt de respecte i un cert temor a passejar per la ciutat sense veure-hi. A mesura que passaven els minuts, i amb l'ajuda de l'Isaac, la caminada ha estat més tranquil·la i ha pogut fixar-se en allò que ell ens volia ensenyar: fanals al centre de la vorera, clots, cartells comercials situats al mig del pas, etc. Creuar Girona és una cursa d'obstacles!

Entre altres elements molt diversos, ens ha explicat la dificultat d'esquivar el que anomena "barreres dinàmiques", i s'ha referit a les terrasses dels bars. Diu, per exemple, que les taules i cadires no han d'estar enganxades a les parets, i avui ens n'hem topat amb unes. Depèn del dia, explica, estan situades d'una manera o d'una altra. El que nosaltres no observem -al cap i a la fi, les terrasses sempre estan al davant de l'establiment, centímetres més cap aquí o més cap allà-, per a les persones invidents és molt important, i és un risc. Una altra qüestió són els semàfors adaptats, que xiulen quan es posen en verd. A Girona n'hi ha 115, d'aquests, quan la Llei obliga tenir-los tots preparats per a les persones que no hi veuen. Per als invidents no és una opció, sinó una manera de facilitar-los la vida.

Finalment hem arribat a un bar després de passar per la fleca, la carnisseria i una farmàcia, i ens hi hem aturat també a fer un cafè. Es nota que coneixen a l'Isaac i que l'aprecien, i ens adonem de la importància del comerç de proximitat en el seu dia a dia. Xerrem una mica de tot i de res però, tal com ja vam parlar abans d'ahir, ens reafirmem en la decisió d'explicar públicament l'experiència. Sense partidismes ni oportunismes. Ser regidors i regidores de l'Ajuntament ens garanteix un accés als mitjans de comunicació i a l'opinió pública que podem aprofitar per visibilitzar problemàtiques com aquesta. L'Isaac hi està d'acord, i ens empeny a que el deixem explicar-se i a que ho expliquem.

En acomiadar-nos, la Maria Mercè li confessa que "ha estat una de les experiències més interessants de la meva vida" i que "mai tornaré a mirar la ciutat de la mateixa manera". S'acomiaden amb el compromís -l'Isaac se'ns enfadaria molt, si no!- de seguir treballant des de l'Ajuntament per una ciutat molt més còmode i molt més accessible, en la qual tots i totes puguin transitar fàcilment per l'espai públic. Recordeu, a més, que les barreres arquitectòniques ens poden afectar a tots en algun moment de la nostra vida, sigui com a pares o mares portant un cotxet amb la mainada, o quan siguem persones grans i veiem reduïda la nostra mobilitat.

Marxem, ara sí, sense antifaç, però veient amb claredat tots els obstacles que hi ha a l'espai públic i que, sortosament, nosaltres sí que podem esquivar amb facilitat. Comentem, convençuts, que hem d'aconseguir que així sigui per a tothom.